Oh sol, oh màgic i poderós
que sense filtres ni col·liris,
desfent la garba de ton iris l'atzur destries en colors!
És, ta expertesa, sobirana:
amb magistral facilitat
prodigues, lúcid, ton esclat
per les muntanyes i la plana.
Quan et passeges triomfal
com un rei Mides que no mor.
La teva llarga vara poses
sobre la cendra de les coses...
I ressorgeixen fetes d'or.
Guerau de LIOST. La muntanya d'ametistes.
COMENTARI: A mi m'ha cridat l'atenció aquest poema perquè el poeta fa servir paraules molt cultes i complicades. El poema parla sobre el sol que il·lumina el paissatge i com fa que canviïn les coses amb la seva llum. També m'he fixat en que el nom de l'autor del poema fa servir un pseudònim.
Gisela Gómez Sierra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada