Amb una pinta de marfil poliaels cabells de finíssima atzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.
Entre ells la pura neu es descobria
del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja:
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo de lluny tan atònit contemplava
el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor enamorat se m’alterava
i temorós d’alguna gran desgràcia
de prendre’ls treves ganes me venien.
Oriol Álvarez Pallerols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada